|
Electrònica
|
|
Escrit per Goussat
|
|
diumenge, 5 de juliol de 2009 14:58 |
|
Sempre al seu lloc, sense cap estridència, la música de Kleerup és un passeig en veler: contínuament en moviment però de forma plàcida i somiosa. Les col·laboracions però són determinants ja que enriqueixen extraordinàriament aquest disc: hi ha així més varietat vocal i ajuda a amagar una excessiva repetició de patrons, sobretot rítmics. Hi ha esplèndides cançons com "Until We Bleed (Feat. Lykke Li)" on treu profit de la gran veu d'aquesta cantant, "Tower Of Trellick" tema instrumental , "Longing For Lullabies (Feat. Titiyo)" una peça evocadora, "With Every Heartbeat (Feat. Robyn)" amb un teclats que escalen amunt i avall i "Thank You For Nothing". Sí, també hi ha algunes cançons que no són res espectacular i reiteren massa la fórmula; però no són tampoc odioses i això ja és destacable en un estil, l'electrònica, amb molta tendència als excessos i als focs d'artifici. |
|
Electrònica
|
|
Escrit per Goussat
|
|
diumenge, 14 de juny de 2009 11:19 |
|
Un disc de cares B i rareses. Però no eren ja prou estranys? Podríem jugar amb les paraules i dir que les rareses del rars, per simetria, haurien de ser coses normals. Queda bé però això, en aquest cas, només és un joc de paraules. Segueixen amb el seu ambient fosquet, glamurós, rítmic. Demostren que les seves cares B podrien ser perfectament cares A: els temes inclosos no sonen gens a descartats. Tal vegada no són "comercials"? Són magnètics. Amb parsimònia rítmica va creant una atmosfera xocant però no ofensiva adornada amb sorolls aquàtics, teclats, algun crit agut (però no estrident). I amb un estil elegant, distant, que provoca una mescla de tristor serena, reflexió, melancolia i condueix, generalment, a seguir mentalment el compàs. |
|
|
Electrònica
|
|
Escrit per Goussat
|
|
diumenge, 24 de maig de 2009 22:26 |
|
Comença el disc amb una llarga cançó llarga, dinàmica, motivadora, i ja quan t'havies acostumat al ritme, a la melodia, apareix la veu femenina i renova tota la cançó, és "The simple life". El gran encert de The Juan MacLean és la creació de peces llargues que no cansen, que envolten, com la primera (8:38), "Tonigh" (10:09) o "Happy house" (12:27). Per ser sincers, algunes de les cançons més curtes són excessivament matxacones i retxen "The future will come", "Human disaster" i tal vegada "The Station", assenyadament per això no són llargues. Música sintètica ballable que compte com element positiu el fet de no cercar l'espectacularitat, sense que això impedeixi que siguin, moltes d'elles, ben recomanables per a les pistes de ball "No time", "One day", "A new bot" (aquesta última és un hit de Kraftwerk, en la línia divertida). És elegant però no massa, és discotequera però no és per a trencar pistes, és rítmica però a vegades s'atura ... aquesta indefinició és el millor i el pitjor alhora. I és que fer aquest tipus de música, fugint dels tòpics però conservant l'aspecte dance, és ben difícil.
|
|
Electrònica
|
|
Escrit per Goussat
|
|
diumenge, 8 de març de 2009 23:45 |
|
El segon disc de The Whitest boy alive segueix en la línia de l'anterior: acollidor, pulcre, elegant i sempre ballable.La veu de n'Erlend Øye (cantant i integrant molt rellevant) és excepcionalment agradable, transmet confiança i sinceritat. Et fa sentir protegit, cuidat i tens la sensació que res dolent no pot passar... tot això amb una base rítmica que incita a ballar. No és, però, música per fer desmelenar sinó, mes aviat, per fantasiar, per deixar-se anar somiant, feliç.
L'anterior era més pop però aquest és més electrònic i s'assembla molt a l'excel·lent disc que va treure Erlend Øye en solitari, "Unrest" (2003). Com exemple, la que obre el disc "Keep a secret" i "High on the heels" un autèntic hit. I a "Intentions" hi ha la delicadesa característica de l'altre grup de n'Erlend, Kings of convenience.
El que li falta és algun moment de força, sortir-se del guió i experimentar, per no acabar a la llarga, com massa vegades passa, en una imitació de sí mateixos. I, si al primer disc hi ha qui els va comparar amb The cure, a mi, per estil, aquest disc el compararia el Tonight de Franz Ferdinand.
|
|
