|
Indie
|
|
Escrit per Goussat
|
|
diumenge, 22 de març de 2009 17:40 |
Fons dance amb una forma de cantar Hip-hop. Estan en la línia de grups que no tenen cap mania a l'hora de sonar bojos, estridents, exaltats com Architecture in Helsinki, Of Montreal o M.I.A. Estones poden semblar ridículs, però forma part de la festa. Hi sol haver moltes veus a la vegada, despistant, enredant. Et desvien constantment i no saps què escoltar o que escoltes. Només una pausa a mitjan disc "Property" (que és de les més convencionals) i al final amb "Star".
La cançó amb que obren, "Who's hot who's not", té totes les qualitats d'un gran hit amb dosi de deliri i frenesí; "Kandahar" és més constant i "Last days of America" resulta simpàtica. Són destacables també "Don't be afraid" i "Pop culture"
|
|
Indie
|
|
Escrit per Goussat
|
|
diumenge, 1 de març de 2009 15:48 |
Música alternativa, pop, cabaret amb melodies originals, amb suspens i intriga, i variada en intensitat. El més destacable és la veu de la cantant i els arranjaments (harmònica, baix, guitarra i, especialment, piano).
Practiquen un optimisme camuflat en un fons tràgic però la forma de cantar, que no és trista, i les aparicions/desaparicions capritxoses i volàtils dels instruments com el piano i l'harmònica eliminen la possibilitat de qualificar-lo de so fosc. En ocasions semblen una Kate Nash, això sí, més madura i seriosa, com a "Te heet gewassen".
El dramatisme és bastant present, "Meisjes" és un bon exemple i en "Buitenboord" s'accentua amb un ritme fúnebre que la convertiria en absolutament tètrica, dominada pel to greu, si no estes salvada per la veu aguda, una vegada més, i pel piano que també acudeix per evitar una excessiva seriositat. Aquest dramatisme muta en "Boerderj" cap a zones més simples i desapareix completament en "Boerderj Dell II", que és una cançó de bressol.
|
|
|
Indie
|
|
Escrit per Goussat
|
|
diumenge, 1 de febrer de 2009 17:36 |
|
Indie rock. Sembla que no fan res especial, però la seva música té el seu punt suggestiu. Bons arranjaments de teclats, sintetitzadors i guitarra i una veu nasal són els distintius d'un grup tranquil a l'estil Spoon.
Els ritmes són simpàtics i la melodia prové de diferents substrats. "Any moment now" apareix acompanyada d'un saxo a l'estil jazz, un saxo que reapareix més discretament però de forma molt oportuna a "Once in a while". "In the name of love" i "What we call flats" són emo, bé tot el disc està prou influenciat per aquest gènere; però no és un emo grandiós, molest. "California taught us well" és una d'aquelles cançons que llisquen, que alegren sense esvalotar; és un hit.
Com a aspecte negatiu, a vegades, es perden una mica, probablement, per esquivar la possibilitat de ser massa monòtons.
Curiós grup, aquest.
|
|
Indie
|
|
Escrit per Goussat
|
|
diumenge, 28 de desembre de 2008 21:47 |
Hi ha ocasions, nits boges, per exemple, que el necessitam és música desenfadada que transmet felicitat i despreocupació. És des d'aquesta perspectiva que s'ha de mirar The Spinto Band.
La simpàtica veu del cantant és molt semblant a la dels Talking Heads i això és un punt, en principi, a favor. Però també els ritmes, saltarins i accelerats, recorden la banda nord-americana.
La seva música és immediata, a la primera vegada ja t'has fet amic de les seves melodies i gaudeixes de la seva frescor i espontaneïtat, dues característiques que en ocasions sembla que hi ha artistes que sacrifiquen per obtenir un so més elaborat. The Spinto Band pareix que saben mantenir tota la gràcia inicial i a la vegada la seva música no és banal. De pocs grups es poden dir això.
Com aspecte negatiu és destacable el fet que, probablement, no s'han arriscat gaire, han fet el que ja sabien fer, amb molt bona execució, però hi falta alguna prova atrevida, alguna cançó pensada per a rompre. Tal vegada, en el pròxim disc.
|
|
