|
Rock
|
|
Escrit per Goussat
|
|
diumenge, 19 de juliol de 2009 20:34 |
|
Quan un artista està en gràcia s'ha d'aprofitar. I en Conor Oberst ho va deixar clar l'any passat amb el seu disc. Ara ha tornat a publicar un àlbum de música americana, country i folk, plena de detalls, adornada amb la seva bona forma de cantar. És música agradable i fàcil d'escoltar que té prou substància. El to general és bastant alegre com "To All The Lights In The Windows", "Air Mattress", "Cabbage Town", "Spoiled" i trobam pocs moments melancòlics, a "Eagle On A Pole" i a les balades, "Ten Women", "Difference Is Time", "White Shoes" i "Snake Hill" d'un total de 16 cançons
|
|
|
Rock
|
|
Escrit per Goussat
|
|
diumenge, 15 de març de 2009 16:13 |
Balades per posar banda sonora als moments més negres "Mão-de-pilão", "This damn firehose" . Aquest és el rock de Veracruz. La veu fosca, d'ultratomba, que deliberadament es pren el seu temps per aparèixer... el baix molt present, en primer pla, configuren un ambient aparentment inhòspit.
El disc comença amb un ritme feixuc i la bateria insistent, "Odetta Satan's Rum", que serà de tot menys mona. Un àlbum sencer com aquesta cançó seria insofrible, és la més desestructurada, però només és una introducció per marcar el terreny. Trobarem a la resta del disc peces més melòdiques com "Them Black Bones" i més animades com "Ex boxer" que recorda "Human Fly" dels Cramps i "The Third", un himne.
Es pot baixar des del seu blog.
|
|
Rock
|
|
Escrit per Goussat
|
|
diumenge, 8 de febrer de 2009 21:18 |
Com avançar sense trair el passat? Sembla que la màquina de fer temassos que és Franz Ferdinand ha començat a sentir el desgast produït per la gran expectació creada i pels èxits anteriors. Segurament sí, però només un poc, sobretot han perdut aquella insultant arrogància, genial, fantàstica que els caracteritza. En aquest disc és com si hagin rebaixat l'atreviment i s'hagin tornat més modests. Els grups quan es converteixen en mainstream perden creativitat?
Així i tot, han aconseguit un conjunt de cançons ben interessants, amb menys punch, que a diferència d'abans no són per estar saltant i que jo qualificaria de quasihits: "No you girls", "Send him away", "Can't stop feeling", "What she came for". Però el hit per botar encara hi és: "Live alone".
Si no heu escoltat abans Franz Ferdinand, és millor escoltar els dos discs anteriors; si ja l'heu escoltat i vos ha agradat, aquest disc també es mereix una bona consideració.
|
|
|
Rock
|
|
Escrit per Goussat
|
|
diumenge, 19 d'octubre de 2008 10:41 |
Si hi ha grups de heavy/rock dur que sembla que el que més els hi importa és sonar durs, amb força, també n'hi ha que son contundents per estil i que no es dediquen a amagar les seves mancances amb focs artificials. Hedtrip són d'aquest: es dediquen a fer música, en el gènere rock dur, però atenent molt bé tots els aspectes: melodia, ritme i energia. Tal vegada els hi falta un hit mediàtic, tal vegada un hit hauria traït la seva honestedat i hauria estat més una molèstia que una alegria.
En tot el disc no hi ha cap cançó extra, ni cap en que hagin buscat simplement fer soroll (podria ser interessant que provessin alguna cosa una mica experimental). N'hi ha que són excel·lents com "Dancing woman", "Mother love", "No time is over" i especialment "Emphasis".
És un grup que duu molts anys i es nota que tenen ofici ja que el seu so esta molt polit i prou autorevisat. Els hi manca una mica d'innovació, una mica d'improvisació? Probablement quan arribes a un so com aquest ha de ser difícil deixar-lo, com si s'hagués aconseguit per casualitat ...
|
|
Rock
|
|
divendres, 5 de setembre de 2008 18:47 |
|
Moix va començar sent un cantautor que fa un any es va ampliar donant pas a una formació amb el mateix nom. Era imprescindible provar aquelles cançons amb més instruments que la guitarra. Al disc, autoeditat, n'hi ha 9, més una extra.
És fàcil que al jutjar la música feta a Menorca es prenguin postures que ens impedeixen ser objectius: la condescendència solidària o bé el menyspreu i l'exigència injustificada. Inevitablement, la música sempre està condicionada pel missatge i el context en general, però si ens llevam els prejudicis del damunt podrem apreciar que aquestes cançons són la recerca de l'autèntic pop-rock sense edulcorants empalagosos; estan fetes no seguint patrons prefabricats ni amb molestes concecions comercials, si no partint de la modèstia i la sinceritat. No és música “dura” però tampoc no és blana. Té un bon equilibri.
Si ara es publiqués un recopilatori “Las últimas mejores canciones pop de España” hi hauria d'haver “De tots els somnis” o “Els dos sols” o “Com un estel”. Encara que a Castella i afins, probablement, no s'enteraran del disc de Moix fet a la perifèria de la perifèria. Nosaltres, emperò, sí. 
|
|
|
|
|
|
