Amb un inici amb d'aires llatins, agafant el millor d'aquesta influència, i aspecte pseudobanal, com si fos música superficial. Però els arranjaments són fabulosos: teclats, baixos, ritmes... i un joc de pausa/acceleració que impedeix el tedi: "Negroni" (electrònica?), "Las palmeras del amor", "Bañadores".

Després de d'aquesta entrada festiva, transiten amb "cavalcade" a un pop més clàssic i seriós, amb el toc misteriós de Golpes Bajos, "Noche en la montaña","Haah". Però, la diversió tonta torna, i de quina manera, amb "Entre las plantas". A partir d'aquí el disc decau una mica, especialment a "Ciutadella" i al saxo final de "Fantasmas", innecessàriament estrident.

Podria ser el disc de l'any. Entrarà en el circuit mainstream? Colaria.

Si algú no els entén, s'hauria d'imaginar amb xancles, l'arena mesclant-se amb la suor dels peus, un got de vi a la mà i un somriure innocent a la boca.